A. La coherència entre intencionalitat pedagògica i les activitats que es desenvolupen en aquest tipus de recurs no sempre tenen una correlació directa amb els criteris educatius. La finalitat educativa requereix d’una planificació, no només dels documents (PEC) i instruments (PEI) vertebradors de la tasca, sinó també i molt important de les activitats concretes que s’acaben fent, que han de tenir una finalitat pedagògica tot i que pot ser lúdica, que serviran de fil conductor, modelador i potenciador de les competències i habilitats socials dels infants.
El perill de no fer una avaluació de les activitats en aquesta línia és: centrar tota l’avaluació en el comportament individual del nen o nena amb dificultats, sense tenir en compte que aquest es manifesta en relació amb les oportunitats d’interactuar i desenvolupar aprenentatges, de les experiències enriquidores que se li ofereixin.
B. Les noves tecnologies, així com el joc, dibuixar o sortir a jugar als parcs, no es poden convertir en un recurs per “ocupar” el temps dels infants, fent observacions només quan per avorriment o falta de motivacions sorgeixen conductes no desitjades, o s’acaben barallant. A través del joc guiat i seleccionat per l’educador per les seves finalitats pedagògiques –inclosos alguns jocs educatius amb l’ordinador-, es pot suscitar la motivació i molts altres aprenentatges a través del component lúdic, cooperatiu o fins i tot competitiu d’aquests tipus d’instruments.
C. A vegades, per manca de temps, inèrcies, desconeixement dels recursos o manca de triangulació amb altres professionals i de contrast de les observacions, els educadors poden “interpretar” de forma equivocada les manifestacions d’una dificultat. Per exemple, atribuir a una manca de límits per part dels pares i a un caràcter capritxós i desafiant, el que forma part de la simptomatologia característica del TDAH.
D. Bastant sovint els educadors de centres oberts dediquen una atenció insuficient a l’estona de reforç escolar considerant que és una tasca pròpia de l’escola. Això és només en part cert: aquests infants passen tota la tarda en el centre, quan altres nens s’hi estan a casa berenant i fent deures amb ajuda d’algun germà o dels pares. Aquests nens i nenes no tenen aquestes possibilitats d’ajuda a casa, i sí moltes dificultats que interfereixen amb el funcionament ordinari dins l’escola. Per tant, dedicar 1 hora diària a l’estona de reforç, organitzat, amb material preparat per atendre dificultats i amb l’assessorament d’un psicopedagog, ben coordinat amb l’escola, seria quelcom que ajudaria a no engreixar les estadístiques de fracàs escolar.
E. L’assessorament de dinàmiques educatives, la recerca de recursos específics amb intencionalitat pedagògica, així com facilitar una guia específica sobre dificultats a nivell de les pràctiques educatives familiars i professionals, és una de les tasques del psicopedagog o psicopedagoga dins els centres oberts o altres recursos socioeducatius de l’educació no formal, i quelcom a potenciar pels beneficis que pot reportar tant en els infants beneficiaris com en l’equip d’educadors i un instrument per a la millora de la qualitat com a eina de treball.
F. Com situar el nostre rol professional? Quines són les nostres debilitats? Tal com apunta del Dr. Coll en la seva intervenció durant la taula rodona del 15è. Aniversari de la UOC, és cert que la psicopedagogia ha guanyat un espai i això és evident sobretot a nivell escolar. Ja tenim una formació i una identitat pròpia dins el conjunt de pràctiques professionals que s’identifiquen com a intervenció psicopedagògica, per tant ens queda el repte de fer veure la seva utilitat en aquests nous espais.
G. Com situar el nostre rol professional en l’àmbit no formal? Quines són les nostres oportunitats? El Dr. Coll fa atenció a que els espais de desenvolupament, el món escolar i la percepció que es té de la mateixa estan canviant, i molt. Sorgeixen altres recursos i espais formatius alternatius i/o complementaris per donar resposta a aquesta nova realitat i a les necessitats d’aprenentatge al llarg de la vida. Encertadament, ens indica que les funcions dels psicopedagogs en els centres i serveis depenen del context “socioinstitucional”, però només en part (evidentment no té la mateixa tasca qui treballa en una editorial elaborant materials que qui ho fa en un centre obert), però l’ especificat com a figura professional no es defineix a partir d’aquest, sinó que, remarca: el que veritablement li pot donar l’especificitat a la nostra funció, per diferenciar-la d’altres agents, és la promoció de l’aprenentatge, donant un èmfasi especial als processos psicològics implicats. Al mateix temps, el nostre coneixement pràctic professional està abocat a abordar situacions complexes i que requereixen aportacions de moltes disciplines i d’altres professionals, abocat per tant a la recerca, la coordinació, l’assessorament i l’acompanyament d’aquest processos d’aprenentatge i desenvolupament bé sigui en l’àmbit formal, no formal o informal.
F. Com situar el nostre rol professional? Quines són les nostres debilitats? Tal com apunta del Dr. Coll en la seva intervenció durant la taula rodona del 15è. Aniversari de la UOC, és cert que la psicopedagogia ha guanyat un espai i això és evident sobretot a nivell escolar. Ja tenim una formació i una identitat pròpia dins el conjunt de pràctiques professionals que s’identifiquen com a intervenció psicopedagògica, per tant ens queda el repte de fer veure la seva utilitat en aquests nous espais.
